TIK-TAK

dijous, 10 de març del 2011

Comparació entre els discursos de Quim Monzó i Ingrid Betancourt (publicat eldivendres 3 de desembre de 2010)

Si una cosa tenen en comú aquests dos discursos és l’habilitat que han tingut els oradors en introduir dissimuladament, però de forma eficaç, els missatges “obligatoris” del discurs corresponent, es a dir: en el cas de Quim Monzó, l’alabança del català i els seus habitants (barrejat amb un conte); en el cas de l’Íngrid Betancourt, la menció de la resta de nominats al Premi Príncipe de Asturias (relacionant les aportacions dels nominats amb la seva experiència com a segrestada per les FARC).
Des del meu punt de vista, el discurs de Quim Monzó està més ben treballat ja que juga amb dobles sentits, fa crítiques als catalans però alhora també ens elogia i fa un repàs (poc avorrit) dels personatges més importants de la cultura catalana, sense oblidar l’elogi a la cultura amfitriona (en aquest cas alemanya), d’una forma molt original: mitjançant un conte.
En canvi, crec que, tot i que està ben fet, el discurs de l’Ingrid Betancourt és més monòton, llarg i força dirigit als prínceps, que potser tampoc devien ser massa determinants per alliberar-la.
La clara diferència que hi vaig és l’estil de discurs: mentre que l’Ingrid Betancourt fa un discurs molt realista, basat en les seves dures vivències ( i crec que es el que s’esperava d’ella i el seu discurs), en Quim Monzó trenca amb el típic discurs de presentar una cultura vers una altre (elogis descarats a la cultura amfitriona i a la pròpia) i prefereix fer-ho d’una forma realista (mencionant tòpics positius i també negatius dels catalans) i divertida que provoca un efecte diferenciador respecte les altres cultures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada