Miquel Martí i Pol

La pell del violí (1974)
UN DIA QUALSEVOLUn dia qualsevol foradaré la terra (6+6)
i em faré un clot profund, (6) 
perquè la mort m'arreplegui dempeus, (10)
reptador, temerari. (6)
Suportaré tossudament la pluja (10)
i arrelaré en el fang de mi mateix. (10)
Quiti de mots, em bastarà l'alè (10)
per afirmar una presència (7)
d'estricte vegetal. (6)
L'ossada que em sustenta (6)
s'endurirà fins a esdevenir roca (10)
i clamaré, amb els ulls esbatanats, (10)
contra els temps venidors (6)
i llur insaciable corruptela. (10)
Alliberat de tota turpitud, (10)
sense seguici d'ombra, (6)
no giraré mai més el cap (8)
per mirar enrera. (4)

El còmput sil·làbic no és una obsessió del poeta, que fa una poesia de versos lliures i sense rima, tot i que si que tenen ritme.

Aquest poema és un reflex del sentiment del mateix poeta, cal recordar que Miquel Martí i Pol se li va diagnosticar esclerosi múltiple des dels 41, i de fet va morir d'això. Així, el poeta fa una autoreflexio i presenta la seva postura davant d'un mort (personificada) inminent, provocada per la malaltia que el degrada físicament fins a deixar-lo vegetatiu. 
Davant del que l'espera, ell prefereix el to desafiant i combatiu fins a l'últim moment, vivint el que li queda de vida sense pensar en el que havia estat "no giraré mai més el cap".
Aquest poema és un acte de rebeldia del poeta per lluitar contra la mort, ja que, és lògic que un home no pot desafiar literalment la mort.

Llibre de les solituds (1997)
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat (10)
un silenci amorós, per no interrompre (10)
el teu íntim diàleg amb la mort (10)
que fa tants anys que dura. Compartir-te (10)
ha estat deturar el temps, per retrobar-me (10)
més ingenu que mai i amb un sanglot (10)
a flor de pell, com una criatura. (10)
No t'he dut res, Antonio, però estimo (10)
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer (10)
i prop del qual confio de morir (10)
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves. (10)

Aquest poema té un compot sil·àbica decasilab, però com en l'anterior, no té rima. 
Miquel Martín i Pol fa aquest poema com a homenatge al seu amic poeta, Antonio Machado. Fa un rememorament de la seva sincera amistat, on jo hi destaco els quatre últims versos que confia (tot i ser mort) que ara que sap que ell (en Machado) l'acompanyarà un com mori, es sent molt més tranquil.                                                                                             
És a dir, el poeta s'aferra al consol de que un cop mort es retrobarà amb un vell amic.