Perquè les fronteres?

Les fronteres, el comú denominador dels quatre curts. La finalitat, l’objectiu final d’una frontera és separar una cosa d’una altra. Separar... aquesta és una paraula que sol anar precedida de la següent: diferència. Un frontera separa i diferencia tot allò que es troba a una banda de tot allò que es troba a l’altre.

En els curts Watagata i On the line la frontera apareix físicament, en forma de línia divisòria i imaginària que separa dos països (i milions de persones). En el cas de Watagata, tot i estar separats per una frontera, els habitants de Pakistan i l’Índia són conscients que tenen un origen comú i no són tan diferents, això fa que la seva relació sigui competitiva però amb apreci. Perquè tenir fronteres quan es volen ajudar? En el curt On the line, experimentem la cruesa d’un fet que justament a nosaltres com a país ens toca molt d’aprop: la immigració il·legal. Un frontera provoca una identitat nacional a una banda i a l’altre, i en el cas d’aquest últim curt, un egoisme i despotisme per part del país i ciutadans nord-americans envers els mexicans.

El curt 52%, presenta la frontera sota la forma d’un exigent i despietat jurat que separa el somni d’una nena, estudiar a una gran escola de ballarines, de la crua realitat del fracàs i la derrota. El més impactant és el fet de comprovar que la nena no entra a l’escola ni per culpa de la flexibilitat ni per la seva tècnica ni tan sols per la seva passió o ganes; la nena no entra per no tenir una proporció del cos perfecte 52% cames i 48% tronc. Ella li falten dues dècimes, per això no entra. El físic és un aspecte incontrolable i imparcial que no podem controlar. Tal com deia el filòsof John Rawls, l’aspecte física forma part de la loteria natural, i per tant, nosaltres no el podem triar i en molt poc marge el podem canviar.

Pel que fa a l’últim curt, Slaves, penso que és el més impactant. Reflecteix l’absència de fronteres i límits allà on justament fan més falta. També presenta cruament aquesta absència de fronteres en l’egoisme salvatge de l’home, que és capaç de esclavitzar-ne d’altres per el benefici propi.

Així, es demostra la ineptitud de l’ésser humà per aplicar ell mateix les fronteres ja que les fiquem on no calen i no en posen on són més necessàries. Per tant, perquè les fronteres?

Àngel D.

Miquel Martí i Pol

La pell del violí (1974)
UN DIA QUALSEVOLUn dia qualsevol foradaré la terra (6+6)
i em faré un clot profund, (6) 
perquè la mort m'arreplegui dempeus, (10)
reptador, temerari. (6)
Suportaré tossudament la pluja (10)
i arrelaré en el fang de mi mateix. (10)
Quiti de mots, em bastarà l'alè (10)
per afirmar una presència (7)
d'estricte vegetal. (6)
L'ossada que em sustenta (6)
s'endurirà fins a esdevenir roca (10)
i clamaré, amb els ulls esbatanats, (10)
contra els temps venidors (6)
i llur insaciable corruptela. (10)
Alliberat de tota turpitud, (10)
sense seguici d'ombra, (6)
no giraré mai més el cap (8)
per mirar enrera. (4)

El còmput sil·làbic no és una obsessió del poeta, que fa una poesia de versos lliures i sense rima, tot i que si que tenen ritme.

Aquest poema és un reflex del sentiment del mateix poeta, cal recordar que Miquel Martí i Pol se li va diagnosticar esclerosi múltiple des dels 41, i de fet va morir d'això. Així, el poeta fa una autoreflexio i presenta la seva postura davant d'un mort (personificada) inminent, provocada per la malaltia que el degrada físicament fins a deixar-lo vegetatiu. 
Davant del que l'espera, ell prefereix el to desafiant i combatiu fins a l'últim moment, vivint el que li queda de vida sense pensar en el que havia estat "no giraré mai més el cap".
Aquest poema és un acte de rebeldia del poeta per lluitar contra la mort, ja que, és lògic que un home no pot desafiar literalment la mort.

Llibre de les solituds (1997)
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat (10)
un silenci amorós, per no interrompre (10)
el teu íntim diàleg amb la mort (10)
que fa tants anys que dura. Compartir-te (10)
ha estat deturar el temps, per retrobar-me (10)
més ingenu que mai i amb un sanglot (10)
a flor de pell, com una criatura. (10)
No t'he dut res, Antonio, però estimo (10)
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer (10)
i prop del qual confio de morir (10)
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves. (10)

Aquest poema té un compot sil·àbica decasilab, però com en l'anterior, no té rima. 
Miquel Martín i Pol fa aquest poema com a homenatge al seu amic poeta, Antonio Machado. Fa un rememorament de la seva sincera amistat, on jo hi destaco els quatre últims versos que confia (tot i ser mort) que ara que sap que ell (en Machado) l'acompanyarà un com mori, es sent molt més tranquil.                                                                                             
És a dir, el poeta s'aferra al consol de que un cop mort es retrobarà amb un vell amic.

Poeta: Miquel Martí i Pol. Poemes: "Un dia qualsevol" i "Compliment a Antonio Machado"

Va neixer en una família d'obrers. Als 19 anys, i després de passar una llarga temporada en repós per una tuberculosi pulmonar, va decidir dedicar-se a l'escriptura. El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. El 1970 li van diagnosticar esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.

Obra
El1954 va guanyar el Premi Ossa menor (el seu primer premi important) amb Paraules al vent. En les últimes dècades del segle XX, la seva obra va esdevenir popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.

• 1954: Paraules al vent
• 1957: Quinze poemes
• 1966: El Poble
• 1972: La fàbrica
• 1972: Vint-i-set poemes en tres temps
• 1974: La pell del violí
• 1976: Cinc esgrafiats a la mateixa paret
• 1975: L'arrel i l'escorça
• 1976: El llarg viatge
• 1976: Quadern de vacances
• 1977: Amb vidres a la sang
• 1977: Crònica del demà
• 1978: Contes de la vila de R.
• 1978: Estimada Marta
• 1978: L'hoste insòlit
• 1980: Les clares paraules
• 1981: L'àmbit de tots els àmbits
• 1982: Primer llibre de Bloomsbury
• 1983: L'aniversari
• 1984: Andorra, postals i altres poemes

• 1984: Autobiografia
• 1984: Cinc poemes d'iniciació
• 1985: Llibre d'absències
• 1985: Per preservar la veu
• 1987: Barcelona-Roda de Ter
• 1987: Els bells camins
• 1987: En Joan Silencis
• 1988: Obertura Catalana
• 1988: Bon profit!
• 1989: Defensa siciliana
• 1990: Temps d'interludi
• 1991: Suite de Parlavà
• 1994: Un hivern plàcid
• 1997: Els infants componen cançons
• 1997: Llibre de les solituds
• 1998: Cinc poemes de possibles variacions melangioses
• 2001: ABCEDARI. Una joia solidària
• 2002: Haikús en temps de guerra
• 2002: Després de tot
• 1999; Antologia poetica- amb els ulls oberts

La pell del violí (1974)
UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.


Llibre de les solituds (1997)
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Tinta y Pluma de Navarra (Cardenal Larraona 1A)

He triat aquest diari per la estètica i, sobretot, per la entrevista al famós àrbitre de primera divisió de futbol espanyol i per l'article sobre arquitectura bioclimàtica. També m'agrada el seu estil de redacció i, el fet de tenir dos pàgines de cada secció. Això demostra que s'ho han "currat".

Resum i comentari de l'article Tetris

Resum:
Un dels problemes més comuns de l'alumnat (sobretot dels 0 a 12 anys) són els forats en l'aprenentatge de les matemàtiques, que repercuteixen generalment amb suspensos.
Normalment no és culpa dels professors, ni tan sols de l'alumne, que inconscientment no ha assimilat certs prossesos bàsics del món matemàtic (des de les sumes i divisions fins algoritmes o biquadrades) que poden provocar una mala base de l'assignatura, i la coneguda sencació de desorientació i de no entendre res del que explica el professor. D'aquí la comparació que fa l'autor de l'article entre el joc Tetris i l'aprenentatge de la ciència matemàtica.

Reflexió:
Personalment, crec molt encertada la comparació que fa l'autor de l'article amb el popular joc del Tetris. Cal dir que m'ha fet gràcia la seva "aportació" ja que jo he experimentat durant part de la meva vida aquesta sensació de no entendre el que es fa a la classe de matemàtiques i, conseqüentment, sentir-me inútil en aquest àmbit.
Aquests últims anys he aconseguit redirigir aquesta assigantura que s'ha convertit -parcialment-en un interès personal (un interès provocat en primera instància, per un dels meu hobbies com és l'economia i les finances i, en segona instència, l'orgull pròpi).

Artícle per el diari digital - economía (millorat de l'anterior)

Un desembarcament per potenciar el canvi  

Si fa vint anys ens haguessin anunciat la massiva arribada de productes i empreses d’origen xinès (i dels països asiàtics en general), ens n’hauríem rigut argumentant: “Això és impossible! Si el mercat espanyol nota una entrada massiva d’aquests productes o empreses tancarà l’aixeta de pas i llestos.”
Ai...pobre l’home que digués això! Actualment els productes asiàtics formen més del 65% dels productes del nostre país.
Si amb el temps, ens hem acostumat a veure a les etiquetes de molts productes “made in China” o “made in Taiwan”, ara els tocarà a les empreses: hauran de competir directament amb les “Chinese company”, que les superen en preu i quantitat, especialitzats en productes de poc valor afegit.
Quina és doncs la millor forma de sobreviure en aquest mercat globalitzat on les empreses nacionals no poden competir en preus?
1.- Lluitar per uns productes de qualitat, exclusivitat i innovació(traduït: apostar per productes de més valor afegit).
Tot i que amb aquesta fórmula ens distingiríem força, dels productes asiàtics, aquest mercat s’està “posant les piles” i no només fa imitacions de productes senzills sinó que també s’atreveix amb marques de roba coneguda i de disseny (TOUS, DIESEL o D&G).
Per això, podem estimar que en un futur poc llunyà el mercat asiàtic farà còpies de productes de gamma mitjana i mitjana-alta ( a part dels productes baix valor afegit que fan ara).
Per solucionar aquesta competència passaríem a la següent proposta.
2.- Dins d’uns productes de qualitat i exclusivitat, s’hauria d’apostar per productes tant de gamma alta com de gamma baixa.
El perquè de produir productes de gamma alta és força lògic: perquè a part de no estar preparats econòmicament per competir amb les grans marques, de moment, tampoc no tenen fama (complement indispensable per als consumidors d’aquests productes). Posem per exemple el país capdavanter en aquests tipus de productes d’alta gamma amb un gran valor de marca: Alemanya. Ningú dubtarà si per el mateix preu pot triar un cotxe desconegut d’origen Xinès, tot i assegurar-li la qualitat, davant un Mercedes o Audi.
I els productes de gamma baixa, que serien competents perquè els productes que nosaltres denominem “gamma baixa” (marques blanques) tenen tots els controls sanitaris i la diferència de preu no és desorbitada en comparació als Asiàtics, tot i ser un pèl més cars però t’asseguren un mínims.

Amb tot això vull aclarir que el meu posicionament no és contrari a l’arribada d’aquestes empreses i productes, ja que afavoriran una renovació necessària de l’economia (conjuntament amb la crisi) a base de competència real i dura, que és com em sembla que prospera un país.

Espacios para el siglo XXI (feina de classe)

Espacios para el siglo XXI

Activitats

Lectura:

1.- Els sistemes de fotocatàlisi eliminen de l’aire els microorganisme i els virus.

2.-Els immobles sostenibles són aquells habitatges que proporcionen salut, productivitat i confortabilitat

Analitza:

3.- Perquè estalvien energia i productivitat i això fa que el seu preu original es compensi al cap de pocs anys.

4.- L’ acumulació de substàncies tòxiques com el radó, els fongs o humitat.

5.- Ens passem més del 80% del nostre temps dins dels edificis.

6.-  A Espanya hi ha 25 milions de vivendes, de les quals la meitat supera els 30 anys i el 25% el mig segle. El 70% de les 1,7 milions d’oficines estan per sota dels criteris de eficiència energètica i un altre 85% té greus problemes de salubritat.

7- Si reforméssim el 25% del parc residencial i terciari, es reduiria la importació de petroli a Espanya en quasi 6.500 milions d’euros. Baixarien en 860 milions de tones les emissions i es crearien més de 500.000 llocs de treball. En una obra nova, s’aconseguirien estalvis energètics superiors al 70%.

8- Mitjançant un aparell de ventilació de l’aire. L'aparell en qüestió inclou fluxos d'aire que entren des de l'exterior, mitjançant un filtratge d'impureses, i d’altres que surten de l'interior del mateix aparell. N’hi ha de dos tipus: els que recuperen només calor i els que, a més, recuperen humitat ".

El principal problema que comporta aquesta inversió és la creença de que  el seu preu és estratosfèric. Res d'això: la inversió inicial es situa entre els 1.000 i els 3.000 euros per a un recinte en el qual habiten unes cinc o sis persones (una oficina petita o una casa familiar) i la inversió es recupera en tres o quatre anys.

9- Varis factors: els components de l’atmosfera exterior (nitrogen, contaminació..) i els produïts a l’interior (pintura, humitat, la impressora).

10- Poden desenvolupar símptomes cancerígens, trastorns reproductius o poden produir contaminants radioactius.

11- Tant les plaques fotovoltaiques o les turbines de gas que generen electricitat, com els sistemes de fotocatàlisi, entre d’altres, poden millorar la seguretat i la sensació de tranquil·litat de la llar. També, un aïllament apropiat o la instal·lació de sensors de potència lumínica ajuden a aconseguir una casa tècnicament sostenible.

Opinió personal sobre la classe amb Pau Vidal

Analitzant críticament en Pau Vidal, m'ha semblat un home amb un gran dinamisme, força imaginació i inventiva. De totes maneres, tinc la sensació que en algun moment ha arribat a barrejar la seva realitat amb ficció en explicar-nos com li van encarregar d'escriure el llibre Aigua Bruta i, sobretot, l'aspecte de la motorassa. Vull remarcar que en general em va agradar la seva manera d'intereccionar amb nosaltres i vaig notar un immens treball de recerca, però, i segurament és per la meva poca predisposició a la vassant lingüística, vaig trobar en ell -i en els seus articles- un fanatisme poc compartit per la meva part envers la llengua i les lletres en general.
Finalment destacar la seva proximitat i agrair que hagi accedit a venir a la nostre classe ja que, tot i la indiferència que hem provoquen les paraules, vaig trobar interessant les seves reflexions i, fins i tot, divertides.

Entrevista treballada sobre Kurt Schmidt (publicat el dimarts 11 de gener de 2011)

Resum

Kurt Schmidt, de 73 anys, és per definició un home aventurer i un ciutadà del món.

Amb 20 anys va anar viure a Estats Units assolint vida estable (casa, diners, novia) però al cap de vuit anys decideix tornar a Europa (deixant la seva novia) per muntar el seu propi negoci, i quan aconsegueix muntar-lo i fer-lo prosperar, en el moment en que l’agència estava al seu moment més daurat, la ven. Aquest cop volia sortir, marxar i sentir-se més lliure. Ven totes les seves possessions (que no eren poques) i emprèn un viatge indeterminat amb barco per tot el món.
Està 24 anys al mar, vivint mil i una peripècies, i valorant cada dia més tot el que té. Al tornar a terra ferma aprofita per explicar les seves aventures i el canvi que ha experimentat a l’hora de valorar la vida.

“Elegir es un privilegio que tenemos y poca gente lo usa. La ilusión también es un músculo que hay que ejercitar”

Opinió personal

Aquesta entrevista és immensament útil per plantejar-nos i entendre la vida d’una forma més global, amb un sentit més ampli. I, bàsicament, per entendre que en realitat som lliures de triar el nostre destí i el que volem ser. La visió d’aquest home de cara la vida és, per mi, gairebé ideal ja que aconseguir renunciar al prestigi, diners, etc, és difícil.
Al final, com diu aquella famosa frase, “la felicitat no és l’objectiu, sinó el camí utilitzat per arribar-hi”, i per això trobo prefecte anar canviat de reptes un cop n’hagis assolit un.

Comenta el títol

“Tu felicidad sólo depende de la fuerza que tienes dentro"

Aquest títol atrau al lector per la reflexió que et fa només de llegir-lo.
El títol vol dir que, sentir-se feliç no depèn de les circumstàncies que t’envolten, sinó de com et planteges la vida i com l’afrontes. En definitiva, ser o no ser feliç és una elecció pròpia i personal.

Anunci publicitari de Mercedes

Anunci publicitari de Mercedes

Un desembarcament per potenciar el canvi (publicat el dimarts 14 de desembre de 2010)

Si fa vint anys ens haguessin anunciat la massiva arribada de productes i empreses d’origen xinès (i dels països asiàtics en general), ens n’hauríem rigut argumentant: “Això és impossible! Si el mercat espanyol nota una entrada massiva d’aquests productes o empreses tancarà l’aixeta de pas i llestos.”
Ai...pobre l’home que digués això! Actualment els productes asiàtics formen més del 65% dels productes del nostre país.
Si amb el temps, ens hem acostumat a veure a les etiquetes de molts productes “made in China” o “made in Taiwan”, ara els tocarà a les empreses: hauran de competir directament amb les “Chinese company”, que les superen en preu i quantitat.
Quina és dons la millor forma de sobreviure en aquest mercat globalitzat on les empreses nacionals no poden competir en preus?
1.- Lluitar per uns productes de qualitat i exclusivitat (traduït: uns productes més cars i de marca).
Tot i que amb aquesta fórmula ens distingiríem força, dels productes asiàtics, aquest mercat s’està “posant les piles” i no només fa imitacions de productes senzills sinó que també s’atreveix amb marques de roba coneguda i de disseny (TOUS, DIESEL o D&G).
Per això, podem estimar que en un futur poc llunyà el mercat asiàtic farà còpies de productes de gamma mitjana i mitjana alta ( a part dels productes de qualitat pobre que fan ara).
Per solucionar aquesta competència passaríem a la següent proposta.
2.- Dins d’uns productes de qualitat i exclusivitat, s’hauria d’apostar per productes tant de gamma alta com de gamma baixa.
El perquè de produir productes de gamma alta és força lògic: perquè a part de no estar preparats econòmicament per competir amb les grans marques, de moment, tampoc no tenen fama (complement indispensable per als consumidors d’aquests productes).
I els productes de gamma baixa serien competents perquè: els que nosaltres denominem “gamma baixa” (marques blanques) tenen tots els controls sanitaris i la diferència de preu no és desorbitada.

Amb tot això vull aclarir que el meu posicionament no és contrari a l’arribada d’aquestes empreses i productes, ja que afavoriran una renovació necessària de l’economia (conjuntament amb la crisi) a base de competència real i dura, que és com em sembla que prospera un país.

Comparació entre els discursos de Quim Monzó i Ingrid Betancourt (publicat eldivendres 3 de desembre de 2010)

Si una cosa tenen en comú aquests dos discursos és l’habilitat que han tingut els oradors en introduir dissimuladament, però de forma eficaç, els missatges “obligatoris” del discurs corresponent, es a dir: en el cas de Quim Monzó, l’alabança del català i els seus habitants (barrejat amb un conte); en el cas de l’Íngrid Betancourt, la menció de la resta de nominats al Premi Príncipe de Asturias (relacionant les aportacions dels nominats amb la seva experiència com a segrestada per les FARC).
Des del meu punt de vista, el discurs de Quim Monzó està més ben treballat ja que juga amb dobles sentits, fa crítiques als catalans però alhora també ens elogia i fa un repàs (poc avorrit) dels personatges més importants de la cultura catalana, sense oblidar l’elogi a la cultura amfitriona (en aquest cas alemanya), d’una forma molt original: mitjançant un conte.
En canvi, crec que, tot i que està ben fet, el discurs de l’Ingrid Betancourt és més monòton, llarg i força dirigit als prínceps, que potser tampoc devien ser massa determinants per alliberar-la.
La clara diferència que hi vaig és l’estil de discurs: mentre que l’Ingrid Betancourt fa un discurs molt realista, basat en les seves dures vivències ( i crec que es el que s’esperava d’ella i el seu discurs), en Quim Monzó trenca amb el típic discurs de presentar una cultura vers una altre (elogis descarats a la cultura amfitriona i a la pròpia) i prefereix fer-ho d’una forma realista (mencionant tòpics positius i també negatius dels catalans) i divertida que provoca un efecte diferenciador respecte les altres cultures.

Notícias desde aquí dentro (publicat el dijous 2 de desembre de 2010)

Al tenir dos punts de vista que es contraposen no vull decantar-me per cap dels dos ja que cadascú té les seves raons. De totes maneres, és molt interessant la teoria de que el nen està determinat per els nou mesos que està a la panxa de la mare i és força important saber-ho per no arriscar-se i per mantenir un estil de vida totalment sa (com a mínim en aquests nou mesos) que, deixant de banda la realitat d'aquesta teoria, seria igualment bo per la mare i per el nen en l'aspecte dels nutrients adquirits (això si que està comprovat).
La contra teoria de Barker (reforçada per Mark Hanson) és la típica que hem sentit sempre: tot prové de la genètica. Però hi si una mare (durant el seu embaràs) s'alimenta de menjar de molt baixa qualitat i poc nutritiu? El nen sortiria sa i fort?
Des del meu punt de vista, crec que tot i té a veure (tan la genètica com el procés de embaràs fins els nou mesos).

Video de Isabel Allende (publicat el dilluns 8 de novembre de 2010)

Personatges (publicat el dimarts 2 de Novembre de 2010)

Agustí Bartra (1908-1982)

Va ser poeta, narrador i dramaturg. Es tipus de poeta obertament romàntic, amb una forta ètica amb la hu­manitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sen­tia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps.

Pius Alibek

És un filòleg i restaurador iranià d'ètnia assíria. Va estudiar filologia anglesa a Bagdadi després va continuar estudiant a Londres. Estudia la comparacio, origent i evolució de les llengües. Va arribar a Barcelona al 1981. Parla fluidament l'arameu, l'anglès, l'àrab, el kurd, el català i el castellà.

Schwarzenegger

Fisioculturista, actor (sempre en pelicules poc treballades o d'acció) i política (governador de Califòrnia). Forma part del partit republicà, tot i que la seva esposa, Maria Shriver, es filla d'una del màxims representants del partit demòcrata: John Kennedy.


Eugeni Xammar (1888-1973)

Va ser un periodista cosmopolita i traductor que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya. Durant la Guerra Civil va ser agregat a l'ambaixada republicana de París. Després d'una llarga i profitosa trajectoria desenvolupada en les principals ciutats europees, mor a l'Ametlla de Mar.

Joan Solà (1897-1981)

Es l'escriptor català més llegit i popular de totes les èpoques. Literàri i periodiste. La seva obra abasta més de 45 volums, influenciats tots per la cultura francesa; sobretot Standhal i Proust. La seva poesia està destinada a un sector molt ampli de la societat. A l haver estat viculat en la Guerra Civil amb el bàndol faixista, no se li otorga el Premi D'honor de les Lletres Catalanes, de totes maneres si que se li consedeixen: Premi Crítica Serrat d'Or i, dos anys abans de la seva mort, la Medalla d'or des de la Generalitat.

Justificació per el canvi de blog

Davant la pèrdua de l'altre blog (per culpa de la meva memòria o potser per algun factor extern) he decidir tornar a fer-ne un per poder seguir la feina que l'Enriqueta ens ha posat.
El que faré, per no perdre tots els articles treballats, serà copiar directament en el meu blog actual tot el que tenia en l'anterior (www.vidreresangeldaban.blogspot.com).
Espero que aquest no acabi amb la mateixa fortuna que el seu antecessor...